Amb la incorporació de Toni Rojas -a la veu- i de Josep Sebastià -a la dolçaina-, Mox encetàrem aquest projecte de fusió d’estils populars i del nostre propi estil amb Palifonies (Autoedició, 2013). Ara, amb Tuactes i rebomboris (Mésdemil, 2015), seguim estirant del fil.
Si amb Palifonies fusionàrem albà, garrotin, l’1 i el 2, riberenca, marxa mora i altres estils de música popular amb el rock i el pop, amb Tuactes i rebomboris donem un pas més i ens atrevim a fusionar tarantel·la, cant de batre, fandango, seguidilla, dansà, cavalcada i algun altre més. Si voleu més informació sobre el l’enregistrament del disc, cliqueu ací.
Tal i com va passar amb Palifonies, Tuactes i rebomboris ha tingut una molt bona acollida entre el públic, tant l’aficionat com l’especialitzat.
Transcrivim algunes de les paraules que s’han escrit i publicat sobre el nostre últim disc:
“S’anomenen Mox. Són de Puçol (Horta Nord) i la seua proposta musical podria resumir-se en la fusió del rock amb el cant d’estil valencià. Un diàleg entre la tradició i el rock d’afinitats anglosaxones. Un diàleg entre les guitarres elèctriques i la dolçaina (…) Un treball gran, important. El punt de maduresa d’una banda que ha fet la digestió correcta dels referents per a parir quelcom propi, valencià i substanciós”.
Xavier Aliaga. El Temps. 23/06/2015.
“Suele decirse que quien no arriesga no gana. Y aunque el giro operado por los puzolanos Mox en su tercer álbum no les vaya a garantizar la repercusión que otras maniobras similares han tenido en otras latitudes del estado, nadie les negará la audacia a la hora de fundir con desenvuelta naturalidad el folk tradicional valenciano con el rock de guitarras. Su propagación será lenta, y no levantará los encendidos elogios que Lagartija Nick obtuvieron cuando se aliaron con Enrique Morente, ni los parabienes que Los Planetas vienen recabando desde que decidieron explorar los palos del flamenco desde su proverbial magma de guitarras enmarañadas en distorsión. Pero a buen seguro que Tuactes i rebomboris marcará un antes y un después en la música popular valenciana, consolidándose como uno de sus discos de referencia, a revindicar dentro de cinco, diez o quince años. Porque sube la apuesta con respecto a sus predecesores, integra de forma global en su ortografía rock (desde una perspectiva similar a lo que hacen los castellonenses Sitja con la tradición local y la electrónica) las malaguenyas, seguidillas, fandangos, cant de batre y cant d’estil valencianos y cuentan para ello, además, con la figura patriarcal de Pep Gimeno “Botifarra”, presente en su epílogo. Un punto y aparte”.
Carlos Pérez de Ziriza. Blog. 29/06/2015.
“Fusionar rock i pals tradicionals valencians semblava lògic, però ningú ho havia fet, fins ara, d’una manera tan digna i encertada (…) Les pròximes generacions reivindicaran Tuactes i rebomboris com un dels treballs sonors més importants de la historia de la música valenciana. Nosaltres tenim la sort de ser coetanis d’ell”.
César Campoy. Mondosonoro CV. Setembre del 2015.
